Luis, em sap greu no haver-te conegut personalment abans, però estic satisfet de les llargues xerrades que hem mantingut. Has estat un gran lluitador, un professional estricte, un artista insuperable, amb una personalitat extraordinària, incansable treballador i amb una mica de mal caràcter, això sí, però el sabies compensar amb l’humor intel•ligent, la ironia, i els “rotllos” que imparties al més pur estil argentí i, sens dubte, la teva humanitat. Sempre has sigut una mica presumit, no volies que ningú sabés l’any que vas néixer.

Vas ser capaç de fer una de les balades més romàntiques de tots els temps, “Cuando salí de Cuba”, i també coses tan “curioses” com el “Tio Calambres”, “Juanita Banana” i fins i tot una sardana en català. Sempre t’has vanagloriat de ser el primer cantant estranger que va gravar en català en plena eufòria de la nova cançó. Ens deixes una extensa obra, més de 400 composicions de tots els estils, gairebé totes conegudes i moltes imprescindibles en els “guateques” .

Tots els teus programes de televisió han sigut de primera línia. Sí que jugaves amb avantatge perquè en aquell moment no teníem cap altre canal, però gràcies a tu podíem veure els millors artistes i cantants d’aquí, i de fora, encara que fos en blanc i negre, amb els teus programes: Llegada internacional i El Hotel de las mil y una estrellas. Amb aquests programes vam descobrir la teva qualitat com a showman i les teves corbates. Per aquest motiu els de FANS te’n vam regalar tres amb el nostre anagrama.

Jo guardaré amb nostàlgia i sentiment la teva corbata, la que em vas regalar públicament i per sorpresa aquell mateix dia de la Gala. Un gran record amb una significació molt especial, per posar-me-la només en dies assenyalats del nostre calendari musical.

Vaig quedar sorprès quan amb vas explicar que també escrivies novel•les i contes infantils i que vas quedar finalista dos anys al premi Planeta, sempre amb el pseudònim d’Alejandro Alcántara, una faceta realment desconeguda per molts. Tampoc molta gent no sap que ara fa poc et van prohibir, per ordre governativa la teva cançó “Señor Presidente” a diversos països llatinoamericans, com a Veneçuela, entre altres.

No sé què passarà amb la teva sarsuela dedicada a Madrid, que ja tenies acabada; un gènere que ja és història, i tu estaves molt engrescat per estrenar-la. Ja et vaig dir que no ho veia clar, però, tot i que t’enfadaves quan t’ho deia, jo penso que era la compensació madrilenya de l’LP que vas fer en català amb l’orquestra del Liceu.

Amic Luis, em vas repetir moltes vegades que aquest any 2009 volies tornar a la Gala per passar-ho bé amb tots els FANS. Tots dos coneixíem la teva delicada salut i la lluita que mantenies per superar aquell impàs, que ara t’ha portat molt lluny d’aquí. Et trobarem a faltar però, sempre ens quedarà la teva obra i el teu últim concert a la Gala de FANS, on cantaves allò “ Nunca podré morirme mi corazon no lo tengo aquí.......”

Gràcies per tot el que has fet i gràcies per la teva amistat. Et trobarem a faltar.

Un article de: Jordi Sellas, President de FANS